Aquesta nova exposició que reuneix Véronique Lafont i a la Bibiana Guasch segueix una sèrie de trobades inesperades entre una artista francesa de la galeria i una artista vinculada per la seva història i les seves arrels amb les cultures espanyola i catalana.

Si Véronique Lafont (artista francesa que viu i treballa a Borgonya – França) va formar part de l’aventura de la galeria Dupressoir des del principi, la trobada amb Viviana Guasch (artista Argentí-alemanya) en el seu estudi a Vilanova i la Geltrú a prop de Barcelona va ser una mica més inesperat.

Quan mirem els quadres de la Bibiana i Véronique, ens adonem que la pintura encara existeix i és una molt bona notícia. A través de les obres de les dues artistes, es revela de manera espontània, radiant i poderosa.

Una increïble riquesa de paletes uneix a aquestes dues artistes que no es coneixien en absolut. Com si haguessin descobert una font inesgotable de colors en un lloc secret.

Així mateix, ens va semblar evident associar el temps d’aquesta exposició-trobada que anomenem “Policromia feliç”.

Dir que s’assemblen és òbviament reductiu. El que comparteixen és una relació exigent amb el color. El que fascina és la forma en que transcendeixen amb una gran llibertat les infinites possibilitats cromàtiques mentre construeixen universos pictòrics molt coherents i harmoniosos.

El cridaner del seu treball respectiu és la forma que tenen de treure de les seves pigments una poesia visual que la nostra mirada entén de manera instintiva. Reinventen el sentit de la bellesa del món que ens segueix sorprenent cada vegada que ho redescobrim, malgrat les seves múltiples ferides.

Vam viatjar a paisatges al límit de l’abstracció, com en una geografia sense fronteres que juxtaposa colors, insereix ritme en les formes i ens convida a una contemplació sense restriccions, a imaginar una altra realitat, sense contorns o perspectiva, només una vaga impressió d’horitzó, un record llunyà de sotabosc o estanys extints.

A Véronique Lafont li agrada dir que “acoloreix” quan parla de la seva pintura. Aquest terme ple de malícia per la pintora evoca tant el gest aplicat com el desig de buidar la seva paleta de colors i la llibertat immoderada d’omplir l’espai, en un disbauxa d’energia i amb molta determinació.

Es nota que Véronique no es preserva en la creació dels seus grans llenços. Aquest remolí colorit, aquest arc de sant Martí ebri mai són d’atordiment. Al contrari, tot evoca alegria, un moviment perpetu, una vibració, com el testimoni constant d’un impuls vital que res pot molestar. És una falsa sensació de caos perquè es domina el gest.

Viviana Guasch evoca sovint els llocs en què viu, la natura i el cosmos com a fonts d’inspiració per al seu treball. Però també l’atzar i la causalitat que conviden a l’artista a acceptar el que sorgeix com un regal, una oportunitat per donar-li el seu toc. Pintar per a ella és alhora una aventura estètica i espiritual, una forma de connectar-se amb el món per intentar veure-hi alguna cosa i explicar-ho.

En ambdues artistes són presents les forces elementals de la terra i brollen en les seves pintures: l’alè del vent, el cel canviant, l’aigua, el món vegetal. Aquesta tènue frontera entre l’abstracció i la figuració com una invitació a un viatge oníric sense propòsit també reflecteix la gran maduresa d’aquestes dues artistes que exploren sense restricció i moderació el que els impulsa.

És una pintura que convida a la immersió total sigui quin sigui el format, una experiència contemplativa del que ple, per tant, de la plenitud, que absorbeix, que també ens connecta visceralment amb l’entorn natural.

No obstant això, la pràctica del color segueix sent per Véronique Lafont i Viviana Guasch un exercici subtil en què constantment s’arrisquen a la saturació. Aquesta abundància és generosa com la natura, que ens convida a veure sense comptar si sabem com mirar-la.