Antonia Rossi confia en la galeria Dupressoir una sèrie de joies gairebé sagrats que evoquen “gris-gris”, rosaris, amulets que s’usa per recordar i consolar-se, per mantenir el més a prop possible de si mateix valuosos pensaments, desitjos secrets, supersticions i conjurs.

Cada joia és una peça única que un no tria per casualitat. Les veritables meravelles de la delicadesa que cauen en la categoria universal d’objectes essencials que tot ésser humà obliga a abandonar la seva llar o sumida en la pobresa el mantindrien prop del seu cor. Aquests són objectes poètics i sentimentals amb formes simbòliques de creus, relíquies o votius.

ANTONIA ROSSI

Antònia Rossi és una artista italiana que viu i treballa a Bologna, Itàlia. Ella crea objectes d’art a partir de tèxtils que recupera de les seves aventures urbanes i els seus viatges, els acobla i els reinventa a través de subtils tècniques de costura.

La seva inspiració està tancada en maletes que segueixen a tot arreu i contenen un tresor de fullets arrugats, retalls de tela, rodets de fil de colors, imperdibles, corxeres, paper transparent, groguenques pel temps, “un tresor de materials modestos, però ple d’història, que explica la història de la meva investigació.

La costura, les teles, la recuperació dels materials són elements que han format part de la seva vida des de la infància: l’àvia treballava l’ham, la mare cosia, el pare restaurava els mobles. El seu procés creatiu té les seves arrels en la tradició d’Abruzzo, una font inesgotable d’inspiració, i en el principi il·limitat de la reutilització. És un viatge en la memòria, en el temps, entre els records de persones que mai van conèixer i vides passades, una aventura, “en part encara misteriosa, que s’ha convertit en l’imant dels meus interessos, els meus ulls, les meves preocupacions”.

La seva ànima nòmada segueix portar-la a París, on va treballar durant molts anys, sobretot en un lloc mític de creació al cor de “Les Halles”, “El facteur Céleste” creat per Delphine Kohler.

“Treball sense saber com treballar, sovint sense si més no imaginar el resultat”, explica Antònia Rossi. “És la febre de les mans, la urgència de apropar-se a diferents materials, donar la paraula al meu jardí secret de records, redescobrir gestos que van marcar profundament el meu paisatge interior”.